Crònica Juvenil Federat - 1a Fase

Ja tocava. Sou molts, masses, els qui m’heu demanat –i amenaçat- que ja era hora d’escriure quelcom sobre el Juvenil Federat. Pesats...

 

Malgrat ser conscient que alguns de vosaltres al acabar de llegir aquesta crònica us arrencareu els ulls –sabedors que mai llegireu res que ho superi- correré el risc, ja que el que està passant amb aquest equip és molt gros.

 

Primer faré la feixuga i innecessària feina de posar al dia dels últims mesos als ignorants que porteu hivernant des de l’estiu, i després ja m’esplaiaré sobre aquestes últimes setmanes de l’equip utilitzant tota mena d’adjectius –reals i inventats-. Com que em fa una mandra horrorosa això d’escriure bé, utilitzant adverbis connectors que li donin ritme al text, repassaré els fets cronològicament. Pels que no teniu ni idea del que acabo de dir, bàsicament el que faré és escriure sense cap mena de fil conductor. Ans el contrari, aniré passant bruscament data per data, com si fos un adolescent socialment insegur que escriu el seu diari personal. Us aguanteu, qui vulgui llegir literatura que llegeixi a Roth.

 

Aterratge

 

7 de setembre del 2016. Estimat diari, avui hem fet el primer entrenament i ha estat molt divertit. Què? Ja heu vomitat? Doncs tranquils que us estava prenent el pèl. Torno a començar.

 

7 de setembre del 2016. Una data a memoritzar, ja que de ben segur que apareixerà a l’examen de selectivitat dels pròxims anys. Avui ha estat el dia que el Juvenil Federat ha fet el seu primer entrenament. La base de l’equip és el cadet A (Tiemo, Sònia, Quinti, Maria, Èlia, Mercè, Gina, Vio i Cate), on hi hem de sumar a les “veteranes” Andrea i Katia. Entrenades per l’excel·lentíssim Lluch, doctor cum laude en diverses ciències que no m’entretindré a descriure. Però no ens aturem aquí. La directiva de Els Arcs ha escoltat les demandes de l’entrenador i, no només li ha apujat el sou d’una manera considerablement desproporcionada, també ha portat 3 fitxatges per tancar una plantilla simplement perfecte: Natàlia, Mònica i Beth. Pels que ja us heu perdut, aquí teniu l’equip de qui tothom en parlarà: 14 jugadores: 9 ex-cadets, 2 juvenils, i 3 fitxatges (una veterana i dues “novatas”).

 

L’objectiu està clar: pujar a 3a divisió Juvenil. Ens ha tocat un calendari complicat pel que fa a desplaçaments: St. Pere Pescador, Gironella, St. Fruitós... bàsicament tots els pobles que ha visitat El Foraster. Dipòsits plens de Diesel i la motivació pels núvols.

 

9 d’octubre. Debut a casa contra Blanes. Per dir-ho finament, ha estat més avorrit que esperar a un Rodalies sense bateria al mòbil. El partit amb menys emoció del sistema solar, vaja. El Juvenil de Els Arcs ha aixafat a un rival descol·locat, que no esperava aquest nivell per part de les noies St Gervasi. 3-0. Podríem dir moltes coses del partit, però no ho farem per no ofendre al rival. Podríem dir que el partit ha durat 24 minuts i que algunes jugadores locals ni s’han dutxat després. No ho farem per respecte al rival.

 

El cos tècnic de Els Arcs està si més no preocupat. Serà així tot l’any? Ens toca pasturar per tot el país jugant partits sense la més mínima emoció. És aquest el preu a pagar per pujar a 3a Juvenil?

 

9 d’octubre a les 21h. És en moments transcendentals quan s’han de prendre mesures transcendentals. El cos tècnic de Els Arcs es reuneix d’urgència per tractar el tema. Bé, també demanen sushi i miren el Barça, però sobretot per tractar el tema. S’arriba a una decisió unànime: apuntar l’equip a 4a Senior Federat. Una lliga que a priori els hi ve enorme, però de la qual en podran aprendre molt més.

 

10 d’octubre. S’arriba a un acord amb la Federació catalana: si l’equip aconsegueix classificar-se per la fase d’ascens a 3a Senior, la temporada que ve tindran plaça assegurada a 3a Juvenil. En resum –que segur que ja us heu tornat a perdre- mateix objectiu, triple dificultat.

 

A suar

 

I 4a Senior no és precisament un camí de roses perfumades i música clàssica. Gran part de les jugadores feia pocs mesos estava jugant a cadet escolar, i ara de cop els hi toca el repte de competir a sènior federat contra equips de veteranes sense escrúpols. Resultat? Pallissa rere pallissa.

 

Passarem ràpid per aquests dos mesos. Debut contra a Santa Isabel. 0-3. Partit a casa contra Sàndor. 0-3. Juguem contra Jaume Balmes. 2-3. Anem a Igualada. 0-3. I tanquem novembre a casa contra Santa Isabel. 1-3.

Terrible, apocalíptic, depressiu. Cinc partits, tots perduts, només sumem un punt de quinze possibles, i més d’un pare agafant la baixa per depressió.

 

La millor notícia és que l’equip segueix entrenant al màxim, sense donar-se per vençut. Sabíem que seria complicat, però està sent una prova massa dura per unes noies poc acostumades a perdre. Xarxa més alta, menys minuts de joc, entrenaments més durs, i la cirereta ja és haver de patir tantes derrotes consecutives.

 

Els primers fruits

 

Tot costa... a vegades massa i tot. Però la recepta de l’èxit és treballar i treballar. I el mes de desembre del Juvenil ha estat increïble.

 

26 de novembre. Partit a casa contra Santa Isabel, i l’equip casi força el tie break amb una gran Katia. Comencem a veure un bri d’esperança.

 

4 de desembre. Es presenta un diumenge complicat a Els Arcs. Matí contra les alemanes, i a la tarda contra Igualada. Diumenge màgic. El partit contra les alemanes ha estat pel Juvenil des de l’inici fins al final, controlant tots els aspectes del joc. Amb les col·locadores Andrea i Maria a un nivell incommensurable, fent jugar a l’equip que ha sabut en tot moment què calia fer. Victòria 3-0 i ja tenim 4 punts... i en volem més! La pitjor notícia per això ha estat la lesió de la Vio, que l’allunya un mes de la pista. Tot i així en el moment de la lesió la riallera punta ha tingut temps de fer 2 punts amb el seu potent servei.

 

Toca dinar macarrons, migdiada, i a concentrar-se pel partit de la tarda contra Igualada. Les noies del Juvenil no en són conscients però s’ho juguen tot en aquell partit. No sumar tres punts significa acomiadar-se de jugar la fase d’ascens, i donar-li la classificació en safata de plata a les simpàtiques noies d’Igualada.

 

Ha estat un partit increïble. Dels millors que ha jugat l’equip. Amb la Tiemo bloquejant-ho tot, i les oposades Natàlia i Gina perforant la defensa rival, la defensa d’Igualada ha fet aigües. Victòria 3-1 i l’equip ja està només a 3 punts de la classificació. A més l’atractiu entrenador Lluch ha decidit donar diferents rols a les dues lliures i la cosa funciona. La Mònica és una assegurança en recepció, segurament la millor receptora de la lliga. I la Mercè és un felí en defensa i treu mans màgiques que ens donen vida.

 

A per totes!

 

11 de desembre. El calendari no és fàcil, i toca rascar punts a camps complicats. El primer rival és La Palma, el segon classificat. Un equip molt veterà i molt tatuat, que espanta a qualsevol. No al Juvenil, que guanya el primer set amb unes extraordinàries Sònia i Quinti. Les locals es refan i es posen 2-1 a favor. I quan tota la grada ja ho dóna per enllestit, el Juvenil fa una remuntada increïble i amb un parcial de 10-2 es posa 23-23 en el 4rt set. Les locals es veuen forçades a demanar temps mort i l’entrenador rival fa entrar a tota l’artilleria per intentar frenar l’allau de joc de les noies de Els Arcs. Per poc. L’últim set s’escapa 29-27 i el Juvenil no aconsegueix forçar un merescudíssim tie break. Però han plantat cara en un dels camps més complicats de la lliga, que al cap i a la fi és l’objectiu. L’encantadora àrbitre -amb menys coll que un ninot de neu- tampoc ha ajudat, les coses com siguin. Però com que ja tinc molts hiverns de merda a la retina, i últimament faig veure que he madurat, (avui) no em llegireu cap crítica sobre el col·lectiu arbitral. Hi ha gent que fa d’àrbitre. Com també hi ha gent que no té foto al whatsapp, gent de l’Espanyol, i fins i tot gent que dorm amb mitjons. Després ja venen els vegetarians. En fi tornem al tema que ens pertoca.

 

17 de desembre. Altre cop les alemanes. Partit que casi s’escapa pel maleït servei. Té mèrit, les coses com siguin: fallar una mitjana de 10 saques per set, i tot i així guanyar el partit. Al tie break per això l’equip deixa de banda els dubtes i atropella al rival. Victòria 3-2 i dos punts més al sarró. Toca aprendre dels errors i millorar ja que el partit ens ensenya que ens queda una feinada de por per endavant. Marxem a esquiar a tan sols dos punts de la classificació! Qualsevol ho hagués dit fa un mes.

 

8 de gener. Partit a Els Arcs contra la Palma, i les simpàtiques jugadores rivals ja han après la lliçó de no menysprear a les nostres juvenils. Malgrat la gran actuació de la Beth (quins bloquejos!), les de St Gervasi no va poden passar del 3-1. I en una setmana toca anar al camp del pitjor rival possible: Sàndor, l’equip líder de la lliga que tan sols havia perdut un partit. Mama por.

 

15 de gener. El partit a Sàndor és un resum del que han estat aquests 3 mesos. Inici amb molta il·lusió tot, derrota per la mínima al primer set i desfeta total al segon. I al tercer set, la remuntada. L’equip tira d’amor propi i de molta defensa per posar el 2-1 i aspirar a tot. I deixant a les rivals amb cara de gos mal passejat. Malauradament –altre cop- el Juvenil es queda a les portes del tie break i torna a casa sense poder rascar cap punt.

 

Crònica d’un miracle

 

Ja no depeníem de nosaltres. Toca treure la calculadora per saber quines opcions tenim per classificar-nos a l’última jornada.

 

Igualada 11 punts, Els Arcs 9 punts, DSB Colegio Alemán 9 punts.

 

Toca guanyar 3-0 a Balmes i que Igualada perdi 3-1 al camp de les alemanes.

 

22 de gener. I mentre hi ha vida hi ha esperança –gran tòpic... tot i que una mica “cutre”, les coses com siguin-. Les noies del Juvenil entrena ultra motivat tot i ser conscient que ja no depenen d’elles mateixes per classificar-se. Zero excuses, a entrenar. Doble mèrit si tenim en compte que aquesta s’han registrat unes hawaianes temperatures de 10 graus sota zero. Màquines llevaneus a Via Augusta i camions tirant sal a la cruïlla de Copèrnic amb Santaló. Però el fred és una excusa, 4 tèrmiques i a entrenar. Actitud de 10. Fins tal punt que l’Èlia i la Natàlia es guanyen anar convocades amb el sènior de Els Arcs.

I el Juvenil surt a la pista amb ganes de menjar-se amb patates Pringles al rival. No fa falta ni el millor nivell de l’equip. Les noies controlen en tot moment el partit i s’enduen un 3-0 inapel·lable.

 

Ara toca confiar. Quina merda no dependre d’un mateix. I això d’esperar el resultat és una tortura. Odio esperar. Quan vaig al Port Aventura em colo de tothom. Doncs de pet al pavelló del DSB Colegio Alemán, Amb el Suzuki ple, i passant-nos els límits de velocitat per l’Arc de Triomf, arribem a temps per veure com Igualada s’endú el primer set. Shit. La delegació de Els Arcs es posa a animar a l’equip local i poc a poc comença el miracle... 1-1... ai ai ai,,, 2-1,,, santa madonna!... 3-1 FINAL! ENS HEM CLASSIFICAT! De l’eufòria algun exaltat es carrega una cadira (però això ja és una altra història).

 

Amb els deures fets, és hora de presentar-se a l’examen. La segona fase serà més dura que el torró d’Alacant. Contra els millors equips, i TOTS ens obligaran a donar el màxim en cada punt. Això ho escric bàsicament perquè sé que alguna jugadora de l’equip segur que ho llegirà. Hem d’espavilar. Anem errats si pensem que tot això serà flors i violes i herbes camperoles. Ens ho haurem de treballar molt si volem plantar cara.

 

Motivació pels núvols i a entrenar. Aquesta és la recepta. Que això només acaba de començar i ens queda molt per endavant. Acollonant, serà, és que ho noto.

 

1x1

Katia. SABER Y GANAR. Tota una vida a Els Arcs i es notava que es moria de ganes de donar un pas més i competir en federat. Sempre positiva i animant, a la xarxa no hi ha qui la pari. Pendents que exploti i ens demostri tot el seu potencial.

Gina. SPIRIT, EL CORCEL INDOMABLE. Incontrolable i indescriptible. No hi ha qui pugui frenar les seves ganes de jugar i créixer com a jugadora. Tant de central com d’oposada, sempre ho dóna tot al camp. Ja ens perdonaran els cavalls, però la Gina encara té corda per temps jugant a vòlei.

Tiemo. EL TEMPS AMB FRANCESC MAURI. Tothom se l’escolta tot i que algun cop s’equivoqui (“Fora! Ah doncs no”). La central li dóna un plus d’intensitat a l’equip, i al seu repertori hi està sumant un remat cada cop més efectiu. Només li falta tenir continuïtat (per dir-ho finament) perquè acabi d’explotar.

Beth. CONTROL D’ALCOHOLÈMIA. Imprevisible, agafant sempre desprevinguda la defensa rival que mai sap què farà –ni nosaltres ho sabem!-. Qualsevol diria que va començar fa res. La Beth està aprenent a utilitzar la seva altura per dominar la xarxa i rematar qualsevol pilota que vegi. Molt futur per endavant.

Andrea. GEPETTO. L’encarregada de moure els fils de l’equip. Ja comença a controlar els nervis i reparteix el joc que dóna gust. Intensa en defensa, segura al servei, i amant de les fintes.

Maria. INSTAGRAMER. Amb ella tot té millor pinta. La Maria és la jugadora d’equip per excel·lència: treballadora i solidària, escolta i aprèn. Increïblement regular i segura, només li falta acabar de manar al camp i treure la veuarra que sabem que porta dins. Tot i que potser el dia que es posi a donar ordres no hi haurà qui la faci callar...

Cate. QUIM MONZÓ. Té coses de geni i també alguns tics de sonat. Condicions no li falten, fa uns bots que impressionen. A la que aconsegueixi controlar aquest sal que té, serà un malson per les rivals.

Natàlia. BEYONCE. Com canta! La nova oposada és tot un descobriment. Un remat imparable que sotmet a les defenses rivals.

Sònia. CID CAMPEADOR. Lesionada segueix intimidant als rivals, que no la volen veure ni en pintura. S’ha superposat a les molèsties que té al genoll per ajudar l’equip. Els rivals tremolen quan la Sònia va a sacar.

Èlia. SWAROVSKI. Un diamant en brut. Sentim una debilitat per l’Èlia en tots els sentits, perquè ens enganyarem. Sempre suma i ho dóna tot tant als entrenaments com als partits. L’alumna ideal i tot un talent per descobrir.

Vio. HATERS GONNA HATE. Doncs això, un mai sap què pensa la carismàtica punta. El que tenim clar és que condicions per triomfar no li falten. Esperem que les lesions la respectin i que aviat es posi a saltar. #saltaVio

Quinti. REGGEATON. No para quieta i mai es queda sense energia. Li dóna un plus de defensa a l’equip i no li té por a res. Un tarada. Li tires una aspiradora i la remata. A la que aconsegueixi ser més regular serà imparable.

Mercè. MISTICA. Capaç de clonar qualsevol posició del camp. L’any passat va debutar com a col·locadora, i aquest any l’hem vist reconvertida a lliure i fins i tot fent de punta! Tranquil·la i generosa, a la Mercè només li falta confiança -i un punt de mala llet- per ser una lliure increïble.

Mònica. MENTALISTA. Comencem a pensar que la lliure veu el futur. Sap on anirà cada servei i està perfectament situada al camp per salvar totes les pilotes. I diem això de “mentalista” perquè ens encantaria sentir-li la veu més sovint.

Lluch. MANUAL D'INSTRUCCIONS DE LA RENTADORA. És un rollo però és necessari fer-li cas per no acabar fent aigües per tot arreu.

Escribir comentario

Comentarios: 0

Club Vòlei ELSARCS

Còpernic 34. 08021 BARCELONA

info@voleiarcs.com

664487410