Jornada 8 - Segona Fase

Benjamí

El partit de divendres 11 contra el Santa Caterina va ser d'allò més emocionant. Les nenes, amb l'alegria que les caracteritza, van arribar al partit amb molta energia. Amb pancarta i coreografia incloses, estaven decidides a donar-ho tot, tant al camp com a la banqueta!

 

El partit va començar essent força complicat. Les jugadores de l'equip contrari van demostrar tenir bon nivell i a les benjamí de Nausica les va agafar una mica per sorpresa. No obstant, es van espavilar ràpid i van posar-se a lluitar cada pilota. Les quatre jugadores al camp van aconseguir arribar a totes les pilotes, a vegades amb més o menys èxit, però hi anaven i aquesta és l'actitud que se'ls hi demana. Esperit lluitador! Tot i perdre el primer set, encara en quedaven dos més, i les ganes que van posar les primeres quatre jugadores van encomanar a la resta.

 

 El segon set va ser un exemple d'autosuperació. Les jugadores van sortir amb ganes de lluitar i fer bé les coses i des del primer minut es van concentrar per aconseguir-ho. El set va començar molt igualat però quan anàvem 9-4 a favor nostre, va aparèixer una Júlia Vázquez molt inspirada i ens va deixar a tots i totes amb la boca oberta. La Júlia, a qui poques vegades li entren els serveis a l'entreno, va omplir-se de valor i ens va meravellar amb una llarga ratxa que ens va posar per davant al marcador i a molta distància de les rivals. Quan aquesta ratxa de serveis va acabar ja anàvem molt per davant i no ens va ser difícil ser constants i mantenir els punts de diferència. Així, vam acabar guanyant el set i totes les nenes van explotar d'alegria al sentir els xiulets de l'àrbitre!! 

 

El tercer set no era, doncs, un simple amistós. Ens jugàvem la victòria i les nenes ho sabien. Sortien a jugar dues que encara no havien jugat fins aleshores - la Lola, que s'havia estat morint de ganes de sortir, i la Jana, que havia fet un entrenament previ al partit boníssim - i altres dues que repetien. Les quatre, amb el nerviosisme que caracteritza aquest tipus de sets, van sortir al camp predisposades a guanyar i ho demostraven punt rere punt. S'ha de dir que ajudaven molts els ànims del públic i l'ambient en general. Poc a poc les noies anaven fent punts i el marcador estava força igualat. Però a partit dels 15 punts aproximadament, vam començar a afluixar-nos i les contrincants es van posar per davant nostre... Ho vam intentar però no va ser possible... I el set va acabar 18-25.

 

Malgrat que el resultat final va ser d'1-2 a favor de l'equip contrari, cal destacar que va ser un gran partit! Fins i tot va haver pica-pica post partit, per celebrar-ho! Fent memòria d'algun dels partits passats, el de divendres va ser un molt bon encontre, que ens omple d'energia positiva per afrontar la setmana vinent. Serà una setmana intensa en la que, després de l'entrenament de dilluns, jugarem dos partits aplaçats. Una bona dosi de volei abans de marxar de vacances! A per totes!!

 

Carla

 

Pre-Aleví

 Victòria molt ben treballada i lluitada. L’esforç que vam posar durant l' entrenament de dilluns passat es va veure reflectit en el partit de divendres passat ( 11 de Març) contra l’escola Sant Gregori.

 

El primer set vam començar una mica endormiscades i ens va costar ficar-nos en el partit. Les contrincants tenien un servei força potent que ens va costar d’agafar. Tanmateix, es van poder veure molt bones jugades i més concentració a mesura que avançava el partit. Vam acabar perdent el set però en cap moment vam perdre de vista la possibilitat de guanyar.

El segon set va estar molt ben jugat però amb molts moments de nervis i patiment. Vam començar el set força igualades amb l’altre equip fins que les contrincants van agafar 7 punts d’avantatge en el marcador. Semblava que tot estava perdut....però no!!! Després d’una petita reflexió, dels ànims que rebíem per part de les famílies i de les pròpies jugadores ens vam recordar que només amb el fet d’estar segures i de creure que era possible podíem guanyar aquell set. Dit i fet, poc a poc i punt a punt, vam anar remuntant en el marcador fins a atrapar-les. Després d’un 24-24 molt igualat ens vam emportar el segon set.

El tercer set el vam encarar molt positivament i amb moltes ganes de sortir a donar-ho tot. La remuntada del set anterior ens va servir per veure que podíem i ens va donar molta seguretat com a equip. Aquesta confiança es va veure reflectida en el camp ja que el tercer set vam estar súper concentrades, vam fer molt bé els serveis, vam lluitar la pilota i vam animar totes molt. Això ens va permetre guanyar el partit contra un equip que ja ens havia guanyat 3 cops.

 

Amb tot això vull dir que quan fem les coses bé, quan ens esforcem com ho vam fer el dilluns passat el entreno i sobretot quan ens ho passem bé i ens animem com a equip, som invencibles!!

 

  

Clara 

Aleví

 

Els autèntics herois

 

Divendres l’Aleví jugava a la pista del líder, les Teresianes. Contra un rival tant complicat, i després de l’accidentat entrenament de dimecres, hi havia el risc que les noies tornessin altre cop a les males cares, a tirar la tovallola, i a queixar-se per tot. Per sort l’equip sembla que ha deixat enrere les excuses i, tot i perdre 3-0, van lluitar en tot moment i vam poder gaudir de punts increïbles.

 

I això va ser només gràcies a els pares de l’Aleví. Aquesta crònica va per vosaltres. Els que feu això possible, i els responsables de que aquest equip segueixi tirant endavant. Tant com a jugador com a entrenador, les he viscut de tots colors. És complicat per un entrenador fer entendre als pares el que ha de significar l’activitat de vòlei. Que no és només per passar l’estona. Però en el cas de l’Aleví no ha fet ni falta. Els pares són els primers que exigeixen sempre una millor actitud, són els primers que es sacrifiquen perquè les noies puguin anar a tots els partits, i així un llarg etcètera.

 

Divendres en vam tenir la prova. Va ser un partit fred, complicat. Però la grada del Nausica va animar com mai, recolzant a les noies en tot moment, i contagiant a l’equip d’aquesta bona sintonia. I com a entrenador això és d’agrair. Aquest equip té futur gràcies a vosaltres, “Grada Senior”. A veure si les noies es contagien de la grada i van totes a una, intentant sumar sempre. I estic convençut que ho faran!

PreInfantil

 

El PreInfantil de Els Arcs va caure 3-1 a casa contra Teresianes. Un partit molt disputat que es podria haver endut qualsevol dels dos equips, però que malauradament es va acabar caient a favor l’equip visitant. Malgrat el resultat l’equip cada dia juga millor, sense rifar la pilota i construint jugades de remat cada cop que poden. Bona actitud de les noies, que s’animen entre elles sempre que les coses no van bé.

 

Malgrat la millora que es veu en l’equip, segueixen faltant ganes de lluitar totes les pilotes. Hi ha jugadores que després de cinc mesos insistint-hi, segueixes sense cridar “meva” i esperen que la companya hi vagi. Potser és pels nervis del moment, però si no tinc la voluntat d’anar a qualsevol pilota serà més difícil que pugui millorar. El que s’ha de fer és no esperar a que hi vagi la companya i amagar-me. Si veig que hi puc anar jo, he de cridar ben fort i anar-hi decidida, sense dubtar. Prou d’aquesta por a fallar. Tant els pares com l’entrenador els hi és igual si falleu. Fallant és com s’aprèn. El que realment volem veure és que ho intenteu, que aneu a per totes les pilotes, i ho lluiteu tot. I serà el que més es valori: l'esforç i l'actitud.

 

A destacar: 1) a l’anada, les Teresianes van guanyar 3-0, i en cap moment vam ser capaços de competir. Ahir en canvi vam jugar de tu a tu en tot moment, i casi ens enduem la victòria. Cal seguir creixent! 2) Hem hagut d’esperar a tornar a jugar contra les Teresianes per ser l’equip al complet. Som 10 jugadores i les 10 som importants, per tant si una falla a un entrenament a un partit l’equip ho nota. Cal fer un esforç per fallar el mínim possible, ja que no pot ser que algunes facin sempre l’esforç i altres no. Ens podem prendre l’equip com una activitat per passar l’estona, o com una oportunitat per potenciar valors com l’esforç, el compromís o el respecte. 

 

Infantil

 Victòria bonica a la pista de l’Escola Pia de Balmes, però jornada decebedora per a l’infantil. Decebedora perquè per primer cop en molts anys vam haver de recórrer a jugadores d’un altre equip d’Els Arcs perquè el partit es pogués jugar. I aquest és el fracàs més gran al qual ens podem enfrontar com equip. No hem estat capaços, d’entrada, d’avisar amb el temps necessari de que no podíem anar al partit. I, un cop vist el problema, tampoc no hem estat capaços de fer un sacrifici, un dia a l’any, per la resta de companyes que sí podien anar a jugar. Les que van acabar fent aquest esforç extra van ser la Mar i la Dani, a les famílies de les quals vull agrair enormement que deixessin de fer el que tenien planificat pel cap de setmana perquè aquest partit es pogués jugar. I sabent-ho amb 4 dies d’antelació, no amb gairebé 3 mesos, que és el temps que porta el calendari penjat a la web.

Més enllà d’aquesta profunda tristor, i de l’enorme frustració per la sensació de fer dues passes enrere cada cop que en fem una endavant, el partit en si va estar molt bé i va deixar coses molt positives. La Maria M, la Mireia i la Maria B van estrenar oficialment el seu saque per dalt, i en van ficar més que en cap altre partit! També vam veure una millora molt gran en el servei, la mobilitat i les col·locacions de l’Alexandra, que va anar més d’un cop pel terra i que fins i tot va rebre una pilotada al cap...! I, un dia més, vam veure a la Candela rebent i col·locant cada cop millor. Vam assolir en gran mesura l’objectiu de finalitzar amb remat les jugades cada cop que ens tornaven la pilota, i es van veure alguns punts d’allò més macos! Cal dir que els dos fitxatges d’última hora també van tenir gran part de culpa en que la maquinària de l’equip funcionés, aquest cop si, com havia de fer-ho.

És esperançador veure la millora individual de cadascuna, però en el vòlei les individualitats compten molt poc. En el bàsquet pots tenir un Michael Jordan que et comenci i t’acabi les jugades ell sol; en el vòlei, sense una companya que te la col·loqui, és impossible fer el punt. Per això és tan important que, més enllà d’aquests progressos individuals, hi hagi progrés col·lectiu. I en aquest punt hi hem de posar-hi tots una mica més. És molt complicat canviar dinàmiques, però no ens podem resignar a conviure amb la mediocritat. NO pel vòlei. NO per guanyar partits. NO per aprendre a donar-li a una pilota. Per educar-se en els valors del compromís, el respecte i la superació, que els seran molt útils (també en la seva vida acadèmica). 

 

Cadet A

 

 

Partit espectacular!!!

 

Gran exhibició la que vam veure el passat divendres al pavelló dels Arcs. S’enfrontaven dos històrics del vòlei barceloní: La Sadeta contra Els Arcs. Dos estils de joc diferents però la mateixa filosofia: l’esport s´ha de viure. L’afició d’Els Arcs, segurament la més fidel de la lliga, esperava veure un gran partit. I el va veure!

 

Des del primer moment va estar clar que el partit estaria molt renyit perquè les jugadores dels dos equips anaven a per totes. La victòria es decidiria per petits detalls en els finals de set.

 

 

El primer set va començar molt favorable pels Arcs perquè el servei de la Maria ens permetia agafar  una distància de quatre punts. L’avantatge va créixer fins a situar-se en 11-4, però llavors una molt bona sèrie de serveis de l’equip rival ens va agafar descol·locats: amb R4 ens costava molt trenar les jugades i després defensar els contraatacs de La Sedeta. Després de dos temps morts per reestructurar la defensa i tallar la ratxa del contrincant, aconseguíem canviar el servei amb un 12-15 al marcador. Sabíem que el set no estava perdut ni molt menys, i amb una gran convicció vam lluitar fins el punt 17-17. En aquell moment i en rotació R1 una altra molt bona ratxa al servei d’una jugadora de La Sadeta ens allunyava d’aconseguir set, que acabava amb un 18-25 favorable a l’equip visitant.

 

 

Però el partit només acabava de començar! L’equip d’Els Arcs tornava a saltar a la pista refrescat i amb dos canvis, la Mercè i la Cate, que serien claus per guanyar el set. En un moment donat un esglai va recórrer la grada: semblava que la Tiemo s’hagués lesionat sacant. Per sort els serveis mèdics del club van certificar que només era una rampa i que podia seguir jugant.  A partir d’aquí la nostra defensa va estar a un nivell inigualable: la jugada del set una defensa in extremis de la Sònia que impedia que el rival puntués. A més un petit canvi en el sistema defensiu i la bona feina de la Tiemo i la Gina quan estaven al darrere impedia que caiguessin més fintes de la col·locadora rival, que havia estat un malson al primer set. Amb tanta defensa, l’equip rival va quedar una mica descol·locat i una ratxa de quatre punts al servei de la Cate i una de ni més ni menys que de ¡¡¡TRETZE PUNTS!!! de la Mercè ens permetien tancar el set amb autoritat amb un 25-13.

 

 

El tercer set va ser segurament el més competit. Mèrit especial de l’Andrea que va rebre almenys dos serveis impossibles llençant-se des de quatre i les va posar com si res a 3 per construir l’atac. I és que durant  tot el set una gran recepció permetia a la Maria col·locar a plaer deixant a les nostres atacants sense bloqueig. Recordem els espectaculars canyonassos creuats de la Sònia, la Tiemo trobant finalment un forat a la defensa rival enviant la pilota de dits a la cantonada de 1 i un “pinchote” de la Gina casi tocant la línia de zaguero que feia que l’entrenador visitant hagués de demanar temps mort. L’equip d’Els Arcs estava intractable i tancava el set amb un 25-22.

 

 

En el quart set l’equip de la Sadeta tenia clar que s´ho jugava tot a una carta i ho va fer molt bé. El nostre equip va sortir amb una mica menys d’energia que en el set anterior i sort dels atacs plans al fons de la Violeta que ens van permetre continuar lluitant pel set quan ningú més estava inspirat.  Tot i que vam arribar al punt 22-20 per davant, una molt bona ratxa de serveis de la número 8 de La Sedeta quan nosaltres estàvem en R1 feia que es repetís l’esquema del final del primer set. Finalment el perdíem 22-25.

 

 

Arribats al set definitiu, els dos equips sabien que s’ho jugaven tot a quinze punts d’infart i que el que demostrés més actitud i més ganes tenia molts números d’endur-se el partit. Les jugadores d’Els Arcs van saltar al camp disposades a donar-ho tot. Igual que en el primer set, quatre serveis de la Maria ens donaven un avantatge de 4-0. Però el set no estava tancat ni molt menys. Lluitant moltíssim arribàvem al canvi 8-6. En aquell moment dos saques flotant en salt de la Violeta ens posaven 10-6 al marcador. Però La Sedeta continuava lluitant per atrapar-nos. Les nostres jugadores, que de jugar tie breaks en saben una mica, no es van deixar intimidar i demostrant molt caràcter van mantenir la diferència fins al final, amb un resultat de 15-11.

 

 

Cadet B

 

Fins i tot un dia en que perdem per 0 a 3 pot ser un dia feliç pel Cadet B. I fins i tot una setmana en la qual no entrenem massa bé (per ser poques dilluns i per la pluja de dimecres) pot ser una bona setmana pel Cadet B. Perquè aquest equip és un caramel. Creieu-me. Em podria passar hores lloant el seu caràcter i no cansar-me.

 

Però és que aquest equip em fa feliç. Perquè, tan acostumats com estem a sentir notícies dolentes i tristes, a parlar d’adolescències problemàtiques, de crisi de valors, d’educació o de manca de compromís, trobar un grup tan excepcional com aquest et retorna l’esperança en la humanitat. Em fa feliç veure unes noies que es prenen les coses amb tant d’entusiasme. Em fa feliç veure uns pares que sempre estan allà animant, i fins i tot ballant, portant el marcador o ajudant en el que calgui. Em fa feliç veure com tots remem en la mateixa direcció, i com hem aconseguit estar il·lusionats amb el fet de començar els caps de setmana jugant els partits amb el Cadet B.

 

Que ens conformem amb poc? Qui ho pensi no és conscient del poder transformador que tenen l’entusiasme i la il·lusió, que són els potentíssims motors d’aquest equip. Aquest entusiasme i il·lusió, tristament tan poc comuns, fan que gairebé cada dia siguem 12 entrenant i jugant. I el resultat es va veient poc a poc: ja fa dies que els equips contraris es sorprenen de la nostra millora respecte a la primera fase. Divendres les rivals van esclatar d’alegria quan ens van guanyar, i això que només han perdut un sol set en tot l’any! I per què? Doncs perquè pensaven que seria un passeig militar i es van trobar que van haver de fer 30 puntassos i treure el millor d’elles mateixes en el tercer set per guanyar-nos.

 

No us deixeu enganyar pel resultat. Vam perdre contra un equip boníssim: mai no havia vist un equip on TOTES tinguessin un servei tan potent. Fent un primer set bastant bo ens van deixar a 14! Per això té tant mèrit el que vam fer després, perquè cada punt el vam GUANYAR de veritat. I, sobre tot, perquè tinc el convenciment de que si seguim així, en un temps no hi haurà ningú que pugui amb nosaltres. Aquestes noies són flors que ja comencen a florir. Seguim així, si us plau! Seguiu posant-hi tanta il·lusió a tot el que feu, continueu transmetent tant positivisme, alegria i ganes de ser millors. Només així podrem seguir gaudint per molt de temps de la potència de l’Andrea, de l’eficàcia de la Mar, de les ganes de la Laia, de la ràbia de la Georgina, de la maduresa de la Mariona, de la polivalència de la Júlia, de la constància de la Fabiola, de la mà baixa de la Núria, del meteòric progrés de l’Helena, dels (futurs!) bloquejos de la Maria, de les defenses de la Laura i de la màgia de la Dani.

 

Juvenil 

 

Victòria sòlida devant un rival gèlid

 

Tercera vegada que el juvenil dels Arcs s’enfronta a l’Infant Jesus i segona victòria del nostre equip. La tarda de divendres va ser freda però no va ser tan freda com els dos primers sets del partit que es va jugar.

 

L’enfrontament va començar el partit de forma gèlida, el camp estava tan en silenci que per moments semblava un cementiri i les nostres noies es van contagiar de l’atmosfera general. Aquesta falta de activació es va traduir en diferents errors al llarg del primer i sobretot del segon set, la falta de comunicació provocava dubtes que ens feien agafar pilotes que anaven fora, donar malament la pilota fàcil o rebre malament pilotes en zones de conflicte. Tots aquests errors no forçats impedien que l’equip dels Arcs agafés les regnes del partit i desenvolupes el seu joc en tot el seu potencial.

 

Tot i això, el partit no era ni molt menys desastrós, les nostres noies estaven competint en el servei i sobretot en el bloqueig, Tatiana i Katia no deixaven que cap recepció ajustada a la xarxa rival passés al nostre camp. Les noies del Infant Jesus, fluixes en recepció no aconseguien elaborar jugades i les vegades que aconseguien rematar els hi costava obtenir el punt. Això va permetre guanyar els dos primers sets, tot i que el segon gràcies a una bona ratxa de servei local es va complicar molt per les noies dels Arcs (  26 – 24 ).

 

El tercer set ja va anar totalment diferent, el camp s’havia anat omplint de públic que animava i les nostres noies van començar a deixar-se anar i a parlar més, això immediatament es va traduir en el nivell de joc i en el marcador. Les noies no van perdonar ni una pilota fàcil més i es van començar a veure els remats als que ens te acostumats aquest equip.

 

El partit va acabar 3 – 0 a favor dels Arcs amb uns marcadors de 18 – 25 , 24 – 26, 13 – 25, cosa que ens fa veure com quan ens activem, parlem i ens impliquem totes en la jugada, el nostre joc es beneficia i el marcador també.

 

Aquest partit és el primer de 3 partits molt difícils seguits. Infant Jesus, Escola Suissa i Escola Alemana, configuren el particular Tourmalet del Juvenil dels Arcs, així doncs primera etapa superada amb soltura, anem a per les dues següents!

Júnior B

 

VICTÒRIA D’AUTORITAT CONTRA EL LÍDER

El Junior B s’imposa 3-1 a La Sedeta gràcies a una extraordinària defensa

 

El Junior B encara no ha dit la última paraula en aquesta segona fase. Dissabte l’equip va guanyar amb contundència (3-1), cosa que permet a les de St Gervasi retallar un punt la diferència amb La Sedeta, que es manté líder de la classificació. Després de la derrota per la mínima al partit d’anada, hom creia que l’equip podria tornar a ensopegar contra el mateix rival. Però el Junior B ha après ben ràpid dels seus errors. Ja ho hauríeu de saber: els guapos encaixen millor les crítiques.

 

El clàssic del vòlei

Ambient de partit gran al pavelló de Els Arcs. Les entrades portaven setmanes exhaurides, ja que partits com aquest no se’n veuen cada dia. Un Junior B – Sedeta és similar a un Barça – Madrid, però amb més emoció i sense el component de fàstic que provoca l’equip madrileny. Com us ho explicaria a aquells de vosaltres que acabeu de baixar de l’hort: un Junior B – Sedeta sempre és el partit del segle. Els dos conjunts es processen una increïble admiració i respecte mutu, i per més inri es tracta dels dos equips que més afició mouen. Per això dissabte la revenda s’havia disparat, i trobàvem a gent disposada a demanar una segona hipoteca sobre el pis per poder comprar una entrada pel partit. Comprensible.

 

Cop de puny

Sobre la taula –no em mal interpreteu ara, vosaltres-. El Junior B entra més endollat que Stephen Hawking. Les noies es senten fortes a casa, La pista de Els Arcs és el seu feu inexpugnable. En partits com el de dissabte el pavelló és una olla a pressió que empeny a l’equip i acorrala al rival. La Sedeta sobreviu gràcies als poderosos serveis de les seves jugadores, però aviat el Junior B agafa una còmode distància en el primer set gràcies a les dues centrals –Blanca i Marta- que perforen una i altra vegada a la defensa rival. El segon set, en canvi, l’equip comença per sota al marcador. Els serveis de La Sedeta porten de corcoll a les receptores de Els Arcs, que en prou feines aconsegueixen aixecar la pilota. L’equip es manté viu gràcies a unes voluntarioses Nana i Sílvia, que van corrent amunt i avall del camp intentant salvar-ho tot. Lluch sol·licita un temps mort per demanar un esforç extra a les receptores, i perquè les col·locadores respirin una mica. Too late. El set s’escapa per poc i el marcador (1-1) torna a estar més ajustat que els meus pantalons després del dinar de Nadal.

 

OMG!

Lluch torna a fer entrar a la Maria al camp i l’equip es recupera gràcies a les seves bones recepcions. Quan el Junior B aconsegueix jugar, no hi ha qui el pari. Fa goig veure aquest equip trenant jugades increïbles. Quan es mira un espectacle d'aquestes dimensions es fa en silenci, s'aguanta la respiració, es riu, es plora, et poses les mans al cap i després li fas un petó al front a l'ésser humà que t'agafi més a prop, però simplement no es pot descriure en paraules –i això que escric de meravella-. La Sedeta ho prova tot per parar el joc de Els Arcs, però les noies de Lluch estan fregant l’excel·lència. A més estan jugant gaudint del partit; concentrades, còmodes, més tranquil·les que Johnny Depp en un càsting de Tim Burton. Veus, aquí m’he agradat. Pel quart set Lluch torna a fer entrar a l’Anna ja que veu que La Sedeta està començant a defensar les fintes a la olla. Aquesta és l’altra! El partit que han fet les puntes és per emmarcar-lo en un mural i penjar-lo al pavelló. Veient la defensa rival avançada, l’Anna i la Maria comencen a rematar a zona 5. Davant la gran defensa de La Sedeta, les noies de Els Arcs comencen a fer lectura per trobar els pocs forats que deixa el rival. Finta de la Nana a 3, remat de la Blanca a 5, servei de la Sílvia a 1... No ens enganyem, la cosa pintava bé. Més que bé! Pintava que ni Van Gogh! Però ai las! El rellotge marca les tres.

 

Cinderella Lluch

Ja no pot esperar més. Lluch té un altre partit a Mataró, i ha d’abandonar el pavelló. El marcador és 22-15 favorable i tot indica que el Junior B s’endurà la victòria per 3-1, però és el primer cop que Lluch abandona a les seves noies. L’entrenador –el mestre, el pare del Junior B, el far de l’equip- abandona el pavelló entre aplaudiments del públic, i l’equip queda a mans d’un jove Karel Vollers que té la difícil tasca de no espatllar-ho. Tranquils, us treiem del dubte: victòria 3-1 del Junior B! Però per un moment posem-nos en la pell de Lluch: l’home és a dins d’una limusina camí de Mataró, intentant contactar per telèfon, fax i senyals de fum amb qualsevol ésser viu que estigués present al pavelló de Els Arcs. Però ja se sap que Copèrnic amb Vallmajor és el Triangle de les Bermudes de la cobertura mòbil. Tot i que tant les noies com el Karel intenten contactar amb l’entranyable entrenador per comunicar-li la bona nova, aquest no rep la notícia fins les 15:37. Trenta-set minuts de patiment constant, calfreds i suor freda. A Lluch li arriben a dir que l’equip ha perdut i dissabte per sopar es cuina una truita de cianur i l’engoleix amb la discografia d’Alex Ubago de fons.

 

Post-partit

És en Karel qui té la difícil feina d’atendre als mitjans de comunicació. Com és comprensible –al estar-hi poc avesat- l’home s’entrebanca parlant, però aconseguim entendre el que vol dir. “Ha estat un partidàs; avui el pavelló feia goig! Som uns privilegiats! Jo el primer que he pogut viure-ho de primera ma, i veure a Lluch en acció. Com aconsegueix treure el millor de les noies! Gaudim d’aquest equip ara que podem perquè estan fent història”. Carai si ho farem! Quin tros de partit hem viscut, benvolguts lectors! D’aquí a uns quants –molts- anys serem tant extraordinàriament insuportables parlant del Junior B als nostres néts, que ens enviaran a una residència a Lleida –el Far West català.

 

1x1 especial sèries de TV (ens estem quedant sense idees, s’accepten propostes)

Maria Ribalta. SMALLVILLE. Veient-la jugar no sembla d’aquest planeta. Alguns pensem que de petita un meteorit la va encastar en mig d’un camp a prop de Tartera i que una parella jove la va acollir, però sons pares ens asseguren que és humana. Seguirem investigant. MVP per unanimitat –començant per l’entrenador, tot sigui dit–.

Anna Esteve. FRIENDS. No ens cansarem mai de veure-la. Com el bon vi, millora amb els anys. L’Anna ha deixat enrere aquells partits irregulars, i ara dóna confiança a tot l’equip. Fonamental.

Nana. GLEE. Va fer un recital de joc. Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. Quan la defensa falla i les pilotes deixen d’arribar bé a la col·locadora, la Nana es treu de la màniga col·locacions impossibles que mantenen viu a l’equip.

Cris. BLACK MIRROR. Boníssima tot i que encara desconeguda per molta gent ja que s’escapa dels cànons comuns.

Blanca. INSPECTOR GADGET. Quan allarga el braç és imparable. Un malson per les centrals rivals. Si cada vegada que en Puyal diu «remat de la Blanca» em donessin un euro, viuria en una mansió davant del mar.

Sílvia. PRINCIPE DE BEL-AIR. Ningú té més “flow” que ella. Juga i fa jugar, i contagia aquesta energia desbordant a les seves companyes. Pons té foc als peus, remena l’esquelet, és too much.

Marta Esteve. THE AMERICANS. 100% integrada a l’equip, sembla que porti tota la vida al Junior B, i s’entén a la perfecció amb totes. Enlloc hauríem trobat un millor recanvi per suplir a tanta lesionada.

Carla Martinell. THE WALKING DEAD. Amb el turmell encara immobilitzat, és un espectacle veure caminar a la Carla.

Maria Goretti. AMERICAN HORROR STORY. La seva lesió a la mà ens fa pànic. Esperem que aquests dies serveixin perquè descansi i aviat torni al 100%.

Clara Llimona. DOCTOR EN ALASKA. Obligada a viatjar fora de la civilització i a dormir al ras, només esperem que sobrevisqui i torni aviat entre nosaltres.

Karel Vollers. CASTLE. La típica sèrie de diumenge a la tarda quan et quedes sense pla i et quedes escarxofat al sofà. Va complir la seva feina de no espatllar res.

Lluch. THE WIRE. Passen els anys i segueix sent el millor que hem vist mai en televisió.

Escribir comentario

Comentarios: 0

Club Vòlei ELSARCS

Còpernic 34. 08021 BARCELONA

info@voleiarcs.com

664487410